Sandra Izquierdo: el dol perinatal, posar paraules a una pèrdua invisible
Sandra parla de l’embaràs actual i repassa les pèrdues gestacionals anteriors, la intervenció per un septe uterí i la gestació de la Sara, marcada al principi per sagnats i un hematoma. Explica la il·lusió amb què esperava tenir-la en braços.
Sandra explica que va trencar aigües i va tenir una hemorràgia, l’ingrés a l’hospital de Palamós, la inducció del part i la cesària després que baixessin les pulsacions de la nena. En despertar, va saber que la Sara no havia sobreviscut. Relata com van viure la notícia, l’acomiadament i els records que van conservar.
Sandra descriu l’aïllament, la tristesa, el sentiment de culpa i el canvi dels plans de vida. Parla de la baixa de maternitat i de les dificultats de la seva parella per obtenir temps per fer el dol. També esmenta el reconeixement registral dels nadons nascuts sense vida.
Sandra explica que l’hospital els va derivar a Natàlia Artigues, psicòloga perinatal, i que després van assistir a les trobades de dol de l’Associació Bressols de Girona. Hi van trobar altres famílies i un espai segur, amb l’acompanyament de terapeutes.
Sandra parla del lloc que la Sara ocupa a la família i dels rituals amb què la recorden, com l’altar, la rosa mensual i l’espelma del seu aniversari. Explica que el perfil d’Instagram Estimada Sara li ha permès connectar amb altres mares i compartir l’experiència.
Sandra destaca el suport familiar i que els seus éssers estimats reconeguessin la Sara i en parlessin. També explica que algunes amistats es van allunyar o van deixar d’incloure-la, i assenyala que sovint una abraçada o dir «soc aquí» pot ser més útil que intentar trobar les paraules perfectes.
Sandra explica que l’embaràs d’Aniol és d’alt risc i que hi conviuen la por, l’angoixa i la il·lusió. Defensa que un fill no substitueix un altre i parla de com reconeix la Sara com la seva filla gran mentre, de mica en mica, es prepara per a l’arribada del nou nadó.
Sandra explica que el dol consisteix a integrar la pèrdua i reconstruir la vida, sense esborrar el lloc del fill. Parla de la maternitat que sovint queda invisibilitzada i demana reconèixer els nadons, posar-los nom i recordar que els pares també viuen el dol.
Sandra demana no minimitzar el dolor amb frases com «ja en tindràs una altra» i recomana buscar grups o espais segurs. També proposa oferir companyia de manera concreta i explica que dir el nom del nadó pot ajudar la família.
Sandra diu que li hauria volgut recordar que la pèrdua no va ser culpa seva, que no està sola i que el dolor canvia amb el temps, sense que això impliqui oblidar la Sara. La conversa acaba amb l’agraïment per haver compartit la seva experiència i la voluntat de donar veu al dol perinatal.
Parlar del dol perinatal
En conversa entrevista Sandra Izquierdo, que explica la pèrdua de la seva filla Sara i la voluntat de donar veu a un dol que sovint es viu en silenci. També parla de l’embaràs actual, de set mesos, que viu amb il·lusió i alhora amb por i angoixa.
«Ella continua sent el meu primer i últim pensament cada dia» — Sandra Izquierdo
La pèrdua de la Sara
Embarassos anteriors i gestació
Sandra explica que, abans de l’embaràs de la Sara, va tenir una pèrdua gestacional a les 12 setmanes i un avortament bioquímic. Després d’una intervenció per un septe uterí, va quedar embarassada de la Sara. La gestació va començar amb sagnats i un hematoma, però la segona meitat va transcórrer sense problemes i amb molta il·lusió.
El part i la notícia
Després de trencar aigües i patir una hemorràgia, Sandra va ingressar a l’hospital de Palamós. Quan les pulsacions de la nena van baixar, li van practicar una cesària. En despertar, va saber que la Sara no havia sobreviscut. Explica que no van rebre l’acompanyament que necessitaven per acomiadar-se i crear records, tot i que van conservar una fotografia i una capseta amb les seves empremtes.
El dol i l’acompanyament
Sandra descriu els primers mesos, el sentiment de culpa, l’aïllament i el canvi de vida després de la pèrdua. Explica que la baixa de maternitat li va permetre estar a casa, mentre que en Sergi va haver d’agafar una baixa per malaltia comuna. També parla del suport de la psicòloga perinatal Natàlia Artigues i dels grups de dol perinatal de l’Associació Bressols de Girona, on va trobar un espai per compartir l’experiència.
Recordar la Sara, parlar-ne en família i mantenir objectes i rituals al seu altar són maneres de preservar el seu lloc. Sandra també destaca el suport d’altres mares que ha conegut a través d’Instagram i la importància que l’entorn reconegui la pèrdua i pronunciï el nom de la nena.
Un nou embaràs i la convivència de les emocions
Sandra explica que aquest embaràs és d’alt risc i que hi conviuen la por i l’angoixa amb la il·lusió i l’alegria. Defensa que un fill no substitueix l’altre i que la Sara continua sent la seva filla i membre de la família. A poc a poc, també va fent lloc a l’arribada d’Aniol.
Fer visible la pèrdua i acompanyar altres famílies
Sandra diu que el dol perinatal s’ha d’integrar a la història de vida i que cal poder parlar dels fills sense que se’n minimitzi la pèrdua. Recomana buscar un espai segur i evitar frases com «ja en tindràs una altra»; també proposa oferir companyia de manera concreta i recordar que dir el nom del nadó pot ajudar la família.
«Un fill no substitueix un altre.» — Sandra Izquierdo